Avui, 12 de desembre, es celebra el Dia Mundial de la Disfàgia. Es tracta de l’alteració en la deglució dels elements líquids i/o sòlids; és a dir, és la dificultat per empassar, ja sigui els líquids (incloent-hi la saliva) o els sòlids com el menjar o les pastilles. És un trastorn molt comú en l’àmbit de la geriatria, ja que port donar-se com un signe més de l’envelliment, on parlaríem de presbifàgia, o d’una conseqüència de malalties neurològiques (ictus, Alzheimer, Parkinson…) o d’altres malalties com pot ser un tumor.
Però abans d’endinsar-nos en aquest tema amb més profunditat, gràcies a Imma Ficapal, terapeuta ocupacional de l’Hospital de Sant Andreu, primer és necessari entendre què és la deglució. La deglució consisteix en el pas del menjar o del beure des de la boca fins a l’estómac. És una activitat neuromuscular molt complexa, en què intervenen més de 50 parells de músculs i nervis. Una alteració en aquest procés ens pot provocar disfàgia.
Quan parlem de disfàgia hem de tenir sempre molt present dos termes claus: l’eficàcia i la seguretat. La primera, perquè el que mengem o bevem ha de ser suficient per assegurar una bona hidratació i nutrició. A vegades, la dificultat per empassar que produeix problemes de nutrició o hidratació. I, per altra banda, la seguretat , ja que la dificultat en empassar pot provocar ennuegaments que portin a patir broncoaspiracions i infeccions respiratòries molt greus.
Com podem identificar la disfàgia?
La disfàgia mostra alguns símptomes que permeten la identificació del problema.
- Tos i ennuegaments freqüents.
- Dificultat en moure el menjar a la boca o dificultat en la masticació i l’elaboració del bol alimentari.
- Menjar més a poc a poc de com ho feia abans.
- Dificultat per controlar la saliva, o bé el baveig.
- S’observa dificultat en empassar o bé, la necessitat de fer-ho en diversos intents.
- Queden restes de menjar a la boca després dels àpats.
- Rebuig d’alguns aliments que abans menjava correctament.
- Pèrdua de pes.
- Infeccions respiratòries de repetició.
Un cop coneixem l’existència de la disfàgia, què s’ha de fer?
En aquest punt, és molt important que tot l’equip, l’usuari i la família estiguin informats de quin grau de disfàgia pateix i de com podem evitar les complicacions:
- Cal assegurar que la persona està ben desperta/reactiva i ben asseguda quan es comença a menjar. En cas contrari, estimular la persona perquè estigui desperta i demanar ajuda per incorporar-la correctament. Si no ens és possible, posposar l’àpat.
- Evitar les distraccions durant el menjar: tancar la TV, ambient tranquil, evitar les presses durant l’àpat.
- Revisar la boca: que no tingui llagues o fongs, estat de les dents (que no hi hagi dents en mal estat que puguin provocar dolor) o que la pròtesi dental s’ajusti correctament.
- Valorar quins utensilis podem disposar per tal que a la persona li sigui més fàcil i segur menjar o beure: got de disfàgia o de boca ampla, coberts adaptats, tovalles antilliscants.
- Modificar la consistència dels líquids i aliments. Els primers, assegurant-nos que es posa l’espessidor si així ens ho han recomanat (cal posar espessidor en tots els líquids) i en la consistència prescrita (nèctar o púding). Pel que fa als aliments, s’haurà d’adaptar la consistència dels aliments segons el grau de disfàgia. En aquest punt, serà important evitar els aliments amb dobles textures (sopa amb pasta o sucar amb la llet), els aliments enganxosos (pa de motlle), aquells que es dispersen per la boca (arròs, llegums) o els aliments fibrosos o molts secs i durs (enciam, fruits secs).
- Després dels àpats, mantenir incorporada a la persona uns 20/30 minuts i realitzar una acurada higiene bucal per evitar que quedin restes de menjar.
També cal que es realitzin exercicis i tècniques de rehabilitació per tal d’enfortir la musculatura de la llengua, llavis, galtes que afavoriran la millora o manteniment (en funció de la causa d’origen) de la mobilitat orolingual i la deglució.
La disfàgia és un trastorn que cal abordar de manera interdisciplinària (metge, infermeria, fisioteràpia, logopèdia, teràpia ocupacional, dietista, equip de cuina…), però és de vital importància la implicació i educació sanitària dels familiars i de la persona que ho pateix per tal d’assegurar una deglució segura i eficaç.
