Notícies12 de desembre de 2021

La disfàgia un trastorn que s’ha de visibilitzar

Avui, 12 de desembre, es celebra el Dia Mundial de la Disfàgia. Es tracta de l’alteració en la deglució dels elements líquids i/o sòlids; és a dir, és la dificultat per empassar, ja sigui els líquids (incloent-hi la saliva) o els sòlids com el menjar o les pastilles. És un trastorn molt comú en l’àmbit de la geriatria, ja que port donar-se com un signe més de l’envelliment, on parlaríem de presbifàgia, o d’una conseqüència de malalties neurològiques (ictus, Alzheimer, Parkinson…) o d’altres malalties com pot ser un tumor.

Però abans d’endinsar-nos en aquest tema amb més profunditat, gràcies a Imma Ficapal, terapeuta ocupacional de l’Hospital de Sant Andreu, primer és necessari entendre què és la deglució. La deglució consisteix en el pas del menjar o del beure des de la boca fins a l’estómac. És una activitat neuromuscular molt complexa, en què intervenen més de 50 parells de músculs i nervis. Una alteració en aquest procés ens pot provocar disfàgia.

Quan parlem de disfàgia hem de tenir sempre molt present dos termes claus: l’eficàcia i la seguretat. La primera, perquè el que mengem o bevem ha de ser suficient per assegurar una bona hidratació i nutrició. A vegades, la dificultat per empassar que produeix problemes de nutrició o hidratació. I, per altra banda, la seguretat , ja que la dificultat en empassar pot provocar ennuegaments que portin a patir broncoaspiracions i infeccions respiratòries molt greus.

Com podem identificar la disfàgia?

La disfàgia mostra alguns símptomes que permeten la identificació del problema.

  • Tos i ennuegaments freqüents.
  • Dificultat en moure el menjar a la boca o dificultat en la masticació i l’elaboració del bol alimentari.
  • Menjar més a poc a poc de com ho feia abans.
  • Dificultat per controlar la saliva, o bé el baveig.
  • S’observa dificultat en empassar o bé, la necessitat de fer-ho en diversos intents.
  • Queden restes de menjar a la boca després dels àpats.
  • Rebuig d’alguns aliments que abans menjava correctament.
  • Pèrdua de pes.
  • Infeccions respiratòries de repetició.

Un cop coneixem l’existència de la disfàgia, què s’ha de fer?

En aquest punt, és molt important que tot l’equip, l’usuari i la família estiguin informats de quin grau de disfàgia pateix i de com podem evitar les complicacions:

  1. Cal assegurar que la persona està ben desperta/reactiva i ben asseguda quan es comença a menjar. En cas contrari, estimular la persona perquè estigui desperta i demanar ajuda per incorporar-la correctament. Si no ens és possible, posposar l’àpat.
  2. Evitar les distraccions durant el menjar: tancar la TV, ambient tranquil, evitar les presses durant l’àpat.
  3. Revisar la boca: que no tingui llagues o fongs, estat de les dents (que no hi hagi dents en mal estat que puguin provocar dolor) o que la pròtesi dental s’ajusti correctament.
  4. Valorar quins utensilis podem disposar per tal que a la persona li sigui més fàcil i segur menjar o beure: got de disfàgia o de boca ampla, coberts adaptats, tovalles antilliscants.
  5. Modificar la consistència dels líquids i aliments. Els primers, assegurant-nos que es posa l’espessidor si així ens ho han recomanat (cal posar espessidor en tots els líquids) i en la consistència prescrita (nèctar o púding). Pel que fa als aliments, s’haurà d’adaptar la consistència dels aliments segons el grau de disfàgia. En aquest punt, serà important evitar els aliments amb dobles textures (sopa amb pasta o sucar amb la llet), els aliments enganxosos (pa de motlle), aquells que es dispersen per la boca (arròs, llegums) o els aliments fibrosos o molts secs i durs (enciam, fruits secs).
  6. Després dels àpats, mantenir incorporada a la persona uns 20/30 minuts i realitzar una acurada higiene bucal per evitar que quedin restes de menjar.

També cal que es realitzin exercicis i tècniques de rehabilitació per tal d’enfortir la musculatura de la llengua, llavis, galtes que afavoriran la millora o manteniment (en funció de la causa d’origen) de la mobilitat orolingual i la deglució.

La disfàgia és un trastorn que cal abordar de manera interdisciplinària (metge, infermeria, fisioteràpia, logopèdia, teràpia ocupacional, dietista, equip de cuina…), però és de vital importància la implicació i educació sanitària dels familiars i de la persona que ho pateix per tal d’assegurar una deglució segura i eficaç.